El meu lloc

Soc d’un lloc on el silenci ens crida amb un soroll inusitat i ambigu. Soc d’un lloc on les paraules s’arxiven desordenades per a fer-hi mal, com a puntes de fuster que surten de taulells vells i podrits trets de l'enderroc de la mateixa societat.  Soc d’un lloc on els homes son homes només si deixen de ser persones. Soc d’un lloc on els polítics només ens dediquen un somriure al poble per a guanyar-se una cadira durant quatre anys. Soc d’un lloc on els banquers et fan un préstec del que ja tindria de ser teu per dret. Soc d’un lloc on els fantasmes s’espanten dels vius i la lluna plena s’enlluerna dels fanals. Soc de on soc i a ningú no li fa res. Soc d’un lloc al que tampoc a ningú importa, per més que s’escarrassin a dir el contrari.

I essent de on soc, com es que encara volen entabanar-me?  No creuré les seves mentides, però encara menys m’importaran les seves veritats absolutes. Unes veritat emparades en el  nostre sacrifici i les seves convinences. Sent de on soc ja no acataré la voluntat d’un forat a una urna que porta a sobre el llibre d’una llei que filtra els desitjos  que poden o no violar la seva falsa virginitat. Tot per acabar esventrada a una taula on un grupet de delegats reconten les seves entranyes  com ho faria el bruixot de la tribu amb els budells d’un xai. Milers de xais mai no ens diran quina es la voluntat del poble. Sobretot si aquests xais mai no han menjat dels pastos  dels valors democràtics de la igualtat, llibertat i la fraternitat... per molt que així ens els venguin. Aquests pastos, ara, son al voltant de les piscines dels banquers i els sega cada dimarts una petita boca de ferro. Es nota que els poderosos no volen trobar boletes dels xais en sortir de l’aigua.

Imatge treta de http://vadellibres.wordpress.com